La Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor és una de les esglésies més antigues de Barcelona, i fins i tot podria ser la més antiga destinada al culte catòlic, si més no és el que afirmen alguns experts. Més que la catedral? Les dues són d’origen hispano-romà, i a Barcelona hi ha documentada l’existència d’un bisbe l’any 343. Les recents excavacions arqueològiques han confirmat que Sant Just tenia una piscina baptismal, com també la tenia la catedral, fet sense precedents, ja que aquesta només pròpia de les catedrals, ja que era el bisbe qui administrava el baptisme per immersió, a adults, i el dia de Pasqua. L’explicació ve donada perquè des de l’arribada dels visigots a Barcelona, cap al 480, la catedral va ser l’església oficial del culte arrià, mentre que els catòlics practicaven la seva fe a l'església dels Sants Just i Pastor "la catedral catòlica". Recordem que els visigots —fins Recared I, que es va convertir al catolicisme l’any 589— practicaven l’arrianisme, corrent religiós cristià considerat heretgia pel catolicisme que es basa a negar la divinitat de Jesús com a fill de Déu. Dos cultes, dos bisbes, dues catedrals: exemple de la tolerància de culte en l’època visigòtica. En tot cas tant a Sant Just, com a la Catedral, hi hauria hagut un culte cristià ininterromput des de mitjans del segle IV.

La Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor,   1342 - principis del s. XVI

Òbviament l’església que coneixem avui, gòtica, no és l’antiga visigòtica ni la més antiga encara paleocristiana, de les que res o ben poc se'n sap. El que si sabem que quan Lluís el Pietós, fill de l’emperador Carlemany i hereu de l’imperi, va conquerir Barcelona l‘any 801 i en va expulsar els musulmans, va iniciar la reconstrucció de l’antiga església. Els arqueòlegs ens diuen que l’església que va ser reconstruïda era l’antiga visigòtica del segle VI, que va ser substituïda per una de nova d’estil romànic. Per tant en el lloc que avui s’alça l’església gòtica hi va haver una primera església paleocristiana, la visigòtica, la romànica i finalment la gòtica que coneixem avui, sense comptar altres edificis complementaris, ni els d’època romana anteriors, en una successió constant d’edificacions que no és cap excepció, sinó quelcom habitual en gran part dels edificis del centre històric de la nostra ciutat que creixen per addició i substitució.

Però aquí només us puc fer arribar informació i fotografies del que s’hi pot veure avui, i el que podeu veure si hi aneu, és una excel·lent construcció gòtica que, sense tenir l'audàcia formal i constructiva de Santa Maria del Mar, ni la grandiositat espacial de la Catedral, és un magnífic exemple d’arquitectura gòtica catalana, on es poden observar els trets diferencials d’aquesta arquitectura, millor fins i tot que als exemples citats per tractar-se d’un temple de nau única. 

Al post dedicat a Santa Maria del Mar feia una descripció de les característiques que distingeixen l’arquitectura gòtica meridional respecte la que va néixer a l’Ille de France i que anomenem gòtic internacional. Us les recordo?: simplicitat espacial, puresa formal, sobrietat decorativa, concepció unitària de l’espai i predomini de l’horitzontalitat. L’aplicació d’aquest model conforma un ample espai únic d’una sola nau coberta amb volta de creueria, d’alçada constant, sense creuer, amb capelles laterals entre els contraforts que se situen a l’interior. La solució constructiva d'incloure els contraforts a l’interior i no a l’exterior —com ho fa el gòtic internacional— dilata l’espai, ja que el mur de tancament es pot situar més endarrerit, de manera que les capelles, cobertes també amb volta de creueria, s’incorporen a l’espai donant la sensació d’una tercera nau. El resultat és un espai diàfan i unitari, fàcilment aprehensible. Pel que fa a la imatge exterior, les façanes són compactes i de grans superfícies llises, exemptes de decoració i quasi d’obertures, essent aquestes les mínimes imprescindibles. 

L’església de Sant Just segueix aquest model: nau única de cinc trams, deambulatori pentagonal, capelles entre els contraforts i volta de creueria. Les seves dimensions són considerables: uns 24,5 metres de llargada per uns 12,5 d’amplada total, essent la de la nau 7,40 metres. Això no obstant quan s’hi accedeix, un té la impressió que l’església sembla molt més gran del que és. El nombre de capelles és de sis a cada costat, una per cadascun dels cinc trams de la nau més la ubicada a l’inici del deambulatori, que no té més capelles. La nau està il·luminada pels finestrals del mur de les capelles, i amb més intensitat pels del claristori, situat al damunt d’aquestes, que envolta tota la nau. No es conserven els vitralls originals i els que podeu veure són dels segles XIX i XX, llevat els tres de l’absis de l’any 1522. El finestral de majors dimensions és el situat a la façana principal en el lloc que correspondria a la rosassa, aquí inexistent, obert a finals del XIX amb les obres de construcció de la façana neogòtica.

Planta de la Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor (http://iahc.upc.edu)

La Basílica dels Sants Màrtirs Just i Pastor al plànol de Barcelona de Miquel Garriga i Roca (Quarterons) 1856-1862 - Ajuntament de Barcelona.

La substitució de l’antic temple romànic s’inicia l’any 1342 i s’atribueix la seva construcció a Bernat Roca, arquitecte que havia estat nomenat mestre major d'obres de la catedral de Barcelona l'any 1358. Els treballs continuen el segle XV amb la construcció dels trams del peu de la nau, moment en què també s’inicia la construcció de la façana i el campanar, on i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja. Els treballs conclouen a principis del XVI, pel que per data de finalització Sant Just és el darrer dels grans temples gòtics de Barcelona. Posteriorment s’han efectuat importants intervencions, com ara l’altar major, neoclàssic, construït l’any 1832 en forma semicircular amb dotze columnes i mitja cúpula, amb escultures dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana del 1854, on s’hi venera una imatge de la Mare de Déu de Montserrat i s’hi pot accedir des d’un cambril.

Gravat de la façana de l'església abans l'actuació d'August Font. (Arxiu parroquial de l'església)

Entre 1879 i 1881 es va construir una nova façana neogòtica, en substitució de l’existent (que podeu veure en un gravat de l’època al final del reportatge fotogràfic) empresa duta a terme per l’arquitecte August Font i Carreras en un llenguatge senzill i auster. El projecte original contemplava una segona torre-campanar similar a l’existent, quadrada i aixamfranada, del segle XVI, que mai es va realitzar. El vitrall del finestral apuntat amb sant Josep amb el nen i sant Joan Baptista amb l'anyell és obra d’Eduard Ramon Amigó. L’any 1946 l'arquitecte Jeroni Martorell, director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, va dur a terme una restauració global en la qual es va eliminar la policromia de la nau i voltes, del segle XIX. 

Entre els elements singulars destaquen les claus de la volta de creueria que descriuen escenes de la vida de la Mare de Déu; la làpida sepulcral d’un tal Witiza de prop de l’any 900 —que no és, com asseguren algunes webs sensacionalistes, el darrer rei visigot—; restes romanes del segle I i el peu d’una de les columnes de l’antiga església visigòtica, al subsòl, resultat de tres campanyes d'excavació arqueològica; dos capitells visigòtics utilitzats com piles baptismals, un dels quals es troba a la sagristia, un Mandílion (icona del rostre de Jesucrist, còpia d’una icona original del segle XVI de Novgòrod, Rússia), o les imatges esculpides dels sants Just i Pastor i l’escut dels Fiveller a la façana. Jo vull destacar la bellesa de la capella de Sant Feliu amb el magnífic retaule de la Santa Creu, obra del pintor portuguès veí de Barcelona Pere Nunyes, pintat entre 1525 i 1530. De tots ells us n’he deixat imatges gràfiques.

* * *